Jaume Valentines-Álvarez

Perfil, en homenatge a l’historiador nepalès de la tecnologia Yogesh Mishra (versión castellana, abajo)

El pare de Jaume Valentines Álvarez va néixer a Bellcaire d’Urgell, a la plana de Lleida, i el seu rebesavi hi havia estat ferrer. Valentines Álvarez va néixer l’any de les primeres eleccions generals espanyoles després de la dictadura franquista. Va estudiar a la Facultat d’Història de la UB i a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Per anar de la facultat a l’escola, diàriament passava per l’edifici de contenció del reactor nuclear de Barcelona, avui desaparegut. I ja en un pati de l’escola, es creuava amb un martinet de farga catalana, avui encara en exhibició. Els dos artefactes els va catalogar i començar a estudiar al Centre de Recerca d’Història de la Tècnica de la UPC.

La seva tesi doctoral, de 2012, va estudiar el crucial paper polític que els enginyers sortits d’aquella mateixa escola van tenir a Catalunya durant la II República Espanyola, un paper que va estar associat al auge de les propostes tecnocràtiques i tecno-nacionalistes del període posterior al crash financer de 1929.

Després de dos anys d'”atur útil” (en termes d’Ivan Illich), en els quals va testimoniar les mesures tecnocràtiques de la Troika i les noves demandes nacionalistes en el context de la gran primera crisi global del segle XXI, se’n va anar a Lisboa, amb una beca post-doc al Centro Interuniversitário de História da Ciência e Tecnologia. Avui és investigador contractat a la Universidade Nova de Lisboa i membre del grup d’història Allaqqat (etimològicament, “alicates”: una petita tecnologia que serveix tant per a forjar com per a tallar).

Ha fet estades a la UNAM, la Universitat de Granada, el Imperial College London, el Max Planck Institute i, recentment, a la Universitat de Ginebra.

             

Projecte

Si bé els projectes de musealització de la farga catalana de les primeres dècades del segle XX van escapçar-se amb el final de la Guerra Civil, a partir dels anys 1950 i a poc a poc, estudis arxivístics, treballs arqueològics, pel·lícules amateurs en 8 mm o un espai museològic al suposat bressol nacional (Ripoll) van reviscolar la imatge mítica-pastoral d’aquest procés metal·lúrgic i la seva associació amb Catalunya.

Amb la mort del dictador Franco, la reivindicació d’autonomia per a Catalunya i els processos de desindustrialització esperonats per la crisis de 1973 van fer multiplicar l’interès per l’arqueologia industrial i pre-industrial, recuperant de nou la farga catalana com a icona de la capacitat industrial, passada i futura, de la nació. Juntament amb diverses activitats acadèmiques i professionals de recerca tant historiogràfica com científica (per exemple, en relació a l’estudi metal·lúrgic d’antigues menes i escòries), tres projectes clau van començar a desenvolupar-se per tal d’aconseguir un projecte de musealització permanent de la farga catalana en clau nacional que no s’havia pogut realitzar durant la Segona República.

D’una banda, tenim les transformacions i redefinicions discursives de les sales del museu de Ripoll. De l’altra, els intents de musealitzar els espais originals d’una farga a aquesta mateixa vil·la, que no es consolidarien fins a la dècada de 1990 com a node de la xarxa d’eco-museus que va establir el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Finalment, comptem amb l’exhibició d’un model (parcial) de farga catalana, construït a partir de peces recollides en diferents llocs de Catalunya des dels anys 1960. En aquesta comunicació, resseguirem la vida i viatges d’aquest objecte que va acabar en un pati de l’Escola T. S. d’Enginyeria Industrial de Barcelona després de ser exhibit en dos altres espais que han estat clau (ben forjat i reblat) en la definició política de les identitats nacionals i tecnològiques a Catalunya: el citat Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya i l’exposició “Catalunya, la fàbrica d’Espanya” (1985), que va liderar Jordi Nadal i que inspiraria Jordi Pujol.

 

____________ (versión castellana) ____________

Perfil

El padre de Jaume Valentines Álvarez nació en Bellcaire d’Urgell, en la provincia de Lleida, y su tatarabuelo fue herrero y forjador en este pueblo. Valentines-Álvarez nació el año de las primeras elecciones generales de España después de la dictadura franquista. Estudió en la Facultad de Historia de la Universidad de Barcelona y en la Escuela de Ingeniería Industrial de Barcelona. Para ir de la Facultad a la Escuela, pasaba diariamente por el edificio de contención del reactor nuclear de Barcelona, hoy desaparecido. Y en un patio de la Escuela, encontraba un martinete de una fragua catalana, hoy todavía en exhibición. Ambos artefactos fueron catalogados y comenzaron a ser estudiados durante su periodo en el Centro de Investigación de Historia de la Técnica (2003-2009).

Su tesis doctoral, defendida en 2012, se centró en el estudio del papel político de los ingenieros industriales en Cataluña durante la II República Española, que asoció al auge global de las propuestas tecnocráticas y de nacionalismo tecnológico del periodo posterior al crash financiero de 1929. Después de dos años de “desempleo útil” (en términos de Ivan Illich), en los cuales fue testigo de las medidas tecnocráticas de la llamada Troika y de las nuevas demandas nacionalistas que emergieron en la primera gran crisis del siglo XXI, se mudó a Lisboa, con una beca de pos-doctorado en el Centro Interuniversitário de História da Ciência e Tecnologia. Hoy es investigador contratado de la Universidade Nova de Lisboa y miembro del grupo de historia “Allaqqat” (etimológicamente, “alicates”: una pequeña tecnología que sirve tanto para forjar como para cortar).

Ha realizado estancias en la UNAM, en la Universidad de Granada, en el Imperial College London, en el Max Planck Institute y, recientemente, en la Universidad de Ginebra.

Proyecto

La presente línea de investigación parte de los trabajos desarrollados por Valentines-Álvarez desde 2003, cuando incluyó una fragua catalana con elementos de finales de siglo XVIII como primer ítem del catálogo de la Escuela de Ingeniería Industrial de Barcelona. El segundo ítem fue, a manera de reflexión sobre lo que es patrimonio industrial, el ordenador portátil con el que estaba realizando el catálogo. Hasta ahora, sus trabajos sobre la fragua se han centrado en la primera mitad del siglo XX y han sido publicados en las revistas Nuncius y Ayer, y en la Smithsonian Institution Scholarly Press.

Si bien el final de la Guerra Civil supuso que los largos proyectos nacionales de musealización permanente de la fragua catalana se vieran truncados, desde los años 1960, trabajos de arqueología amateur, películas de 8 mm, estudios archivísticos y un espacio en el Museo de Ripoll (símbolo nacionalista del nacimiento de Cataluña) continuaron aflorando la imagen pastoral y mitológica de la metalurgia tradicional catalana, si bien asociándola específicamente a identidades locales y profesionales.

Con la muerte del dictador Franco, los movimientos para la autonomía de Cataluña y los procesos de desindustrialización incentivados por la crisis de 1973 hicieron multiplicar el interés por la arqueología industrial de la fragua, recuperándola de nuevo como icono de la capacidad industrial, histórica y futura, de Cataluña. En este sentido, surgieron distintos espacios de patrimonialización promovidas por entidades profesionales y académicas, así como nuevas políticas de rediseño discursivo y museográfico en el Museo de Ripoll. Además, los intentos institucionales, iniciados a mediados de la década de 1980, de ofrecer un final espacio expositivo nacional a la farga (tal y como no se había conseguido en la II República), acabó con la inauguración, a mediados de los años 1990, de una antigua fragua de Ripoll como nodo de la red de eco-museos del Museo Nacional de Ciencia y Técnica de Cataluña (mNACTEC), y de un espacio central de la Escola T. S. d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB) dedicado a esta tecnología.

Buscar en OpenEdition Search

Se le redirigirá a OpenEdition Search