Una breu presentació
Doctor en Història, Director del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, President de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre fundador i secretari de la Comissió de Patrimoni Sanitari Històric de Catalunya. Des del 2001 ha comissariat nombroses exposicions i desenvolupa una intensa activitat de rescat patrimonial a Catalunya. Ha participat de manera ininterrompuda en projectes de recerca finançats des del 1995 i és autor d’un gran nombre de publicacions. Ha impartit classes d’història de la medicina al grau de Medicina de la UAB entre 2009 i 2016; des del 2005 és professor dels programes de doctorat i màster en història de la ciència a Barcelona i a València, del màster d’Antropologia Mèdica a la URV i del Postgrau en Il·lustració Científica a la FES/Olot de la UdG. És membre del Grup de Recerca d’Història del Treball i gènere-TIG de la UB. Entre les seves línies de treball cal esmentar la cultura material i les representacions visuals en la medicina contemporània.
Resum del projecte: El Museu de la Ciència de la Caixa, Barcelona, 1978-1991
La figura del físic i divulgador Jorge Wagensberg està associada de tal manera al Museu de la Ciència de Barcelona -Cosmocaixa des del 2004- que sembla no haver existit cap altra vida anterior a la seva arribada. No obstant això, la seva incorporació a la plantilla es produí a finals de la dècada de 1980 i a la direcció del museu el 1991. Existia una història prèvia, uns orígens que han restat en la penombra, que van arrencar durant la Transició i que van configurar les raons per tal que una entitat financera -amb obligacions socials- decidís, mitjançant un “museu”, organitzar els continguts i configurar els marcs de la cultura científica de la població.
L’Obra Social de la Caixa de Pensions va fer una inversió milionària en la creació del Museu de la Ciència, inaugurat el juny de 1981, i també en un programa de comunicació i projecció pública de la institució fins convertir aquell museu en un espai de referència ciutadana. El projecte de recerca pretén conèixer els règims d’exhibició que la Caixa va posar en funcionament entre 1978 i 1991 per tal de construir un nou i singular espai de ciència a Barcelona.
Així, el principal objectiu aquí és intentar comprendre les pràctiques de treball i el context en què el Museu de la Ciència es va carregar de significat mitjançant pràctiques de representació i de comunicació. Per això és important estudiar els règims d’exhibició del Museu de la Ciència de la Caixa tot posant de manifest l’existència d’un projecte complex, amb una direcció jerarquitzada, en mans dels responsables de l’Obra Social, que organitzà un equip format per un conjunt de professionals i que configurà els arguments, continguts i límits del que s’havia d’entendre per ciència, amb uns llenguatges i mitjans.
Ens demanem com s’aconseguí aquesta història d’èxit, com es forjà una imatge positiva del museu de la ciència com a espai de ciència, quines estratègies comunicatives es van desenvolupar, com la inversió en ciència i la seva comunicació pública van esdevenir accions d’alta rendibilitat. En un context de construcció del nou estat democràtic, on es lliuren diferents batalles culturals, el Museu de la Ciència de Barcelona sembla respondre a una estratègia empresarial d’èxit que va donar lloc a un espai de ciència normatiu, un lloc de referència ciutadana, prestigiat pels seus protagonistes.
També ens interessa conèixer com es van configurar els públics del nou museu. I això no es pot desvincular d’uns règims polítics que van utilitzar la cultura per tal de refermar un pas endavant de l’empresa capitalista, mitjançant una modernitat adornada per un llenguatge democràtic i unes pràctiques participatives, tàctils, divertides que haurien de situar el conjunt de la societat en un nou benestar, facilitat pel seu consum en temps d’oci. La cultura científica al Museu de la Ciència pretesament trencaria amb models autoritaris previs per tal d’entrar en una nova etapa segura, dominada per una ciència despolititzada i una ciutadania activa aquí sense presència.